Cormac McCarthy

Ramon Ignasi Palau de la Nogal - Advocats

Biografia. Fill d’un advocat d’èxit d’una companyia d’energia elèctrica, en Cormac és el tercer de sis germans, nascut a Providence, Rhode Island. Va cursar estudis d’humanitats a la Universitat de Tennessee (motiu pel qual el seu pare el desheretà, perquè volia que el seu fill fos advocat), però no va arribar a graduar-se; va servir durant quatre anys a la Força Aèria, dos d’ells destinat a Alaska; es va casar tres vegades i té dos fills. Poques dades biogràfiques podem facilitar d’aquest excèntric escriptor de setanta-sis anys, gelós de la seva intimitat, donat que rarament concedeix entrevistes (la primera televisada la va concedir a la famosa presentadora nord-americana Oprah Winfrey, si bé amb la condició que ella es desplacés a la biblioteca de Santa Fe, Nou Mèxic, que l’escriptor considera la seva segona casa. El crític literari Harold Bloom l'ha anomenat com un dels quatre millors novel•listes del seu temps, juntament amb Thomas Pynchon (“L’arc iris de la gravetat”…), Don DeLillo (“Soroll de fons”, “L’home del salt”,…), i Philip Roth (“Pastoral americana”…). Se'l compara freqüentment amb el premi Nobel de literatura William Faulkner (“Una faula”…), de qui Cormac es declara fanàtic confés, i, a vegades, amb Herman Melville (“Moby Dick”…).

Una vida plena d’excentricitats. En realitat, es deia Charles, per tradició paterna, però canvià el seu nom pel de Cormac, a similitud de Cormac Mac Airt, un dels més coneguts grans reis d’Irlanda. La vida d’en Cormac ha estat la típica d’un escriptor itinerant de vida desordenada. Mai ha tingut una feina fixa (segons ell, li treu temps per a la literatura) i se l’ha passat vivint de beques i premis. Amb la seva segona dona, l’Anne (a la qual conegué durant una travessia en un vaixell en què ella treballava com a cantant), va viure en un estable als afores de Knoxville, en condicions d’absoluta indigència –es banyaven al llac, perquè no hi havia aigua corrent-, malgrat els diners que li oferia la universitat per fer xerrades literàries, que rebutjava, perquè, segons ell, tot el que havia de dir està escrit als llibres. I, evidentment, en aquestes condicions, el matrimoni no va durar gaire. Es diu que McCarthy no escriu mai sobre cap lloc que no conegui, motiu pel qual s’ha passat part de la seva vida viatjant com un “homeless” a peu pels estats de Texas, Nou Mèxic, Arizona, vivint en “descarnada pobresa”. Els seus millors amics són un físic i un biòleg marí (prefereix la companyia de científics que d’escriptors). Segons la llegenda, no va començar a llegir fins als vint-i-tres anys, quan s’avorria a Alaska mentre servia a la Força Aèria. Malgrat això, guanyà el Premi Pulitzer de ficció l'any 2007 amb la seva obra mestra La carretera publicada el 2006.
Les seves frases lapidàries. “Sempre vaig saber que volia escriure. El que mai vaig saber va ser com viure d’això”. “Hi ha poques dones a la literatura, perquè són dures, i no pretenc entendre-les”. “Ensenyar a escriure és una estafa”. “Els llibres es fan de llibres. La vida d’una novel•la depèn de les que ja han estat escrites. Sempre ha estat així”. “Vaig decebre els meus pares. Des que era jove vaig saber que no seria un ciutadà respectable. Vaig odiar l’escola des que la vaig trepitjar”. En Cormac ha dit que no simpatitza amb autors que “no tracten les qüestions de la vida i de la mort”, citant Henry James i Marcel Proust com a exemples: “No els entenc”, ha declarat, “En la meva opinió, això no és literatura”. TOMAAAAAAA!!!!!

L’obra d’en Cormac. De la seva obra, qui subscriu es permet recomanar-vos No és país per a vells, relat punyent d’una societat convulsa i violenta, una meditació profunda sobre les responsabilitats i els principis que informen la vida i conformen els destins. Portada al cine l’any 2007 pels germans Cohen, fou guardonada amb quatre Oscars, un per a l’actor espanyol Javier Bardem, per la seva interpretació del psicòpata Anton Chirgurh, de qui en Peter Travers, del magazine “Rolling Stone” va dir que "amb la seva pell pàl•lida i el pitjor tallat de cabell del món, Bardem està fantàstic en el seu rol, un monstre que serà recordat per mots anys; darrere dels seus ulls, s’oculta el mal, revestit amb un pervers sentit de l’humor.”

Destaco també Meridià de sang, una radiografia objectiva de la maldat, un western apocalíptic senzillament brutal, que ja ha esdevingut un clàssic de la literatura contemporània, en què els seus personatges estan tocats per la violència en el seu estadi més primari: la mort s’erigeix com una moneda de canvi i com a única forma de comunicació amb el medi.

Donat que ha estat recentment portada a les pantalles de cine, ens entretindrem una estona amb La carretera, amb la qual McCarthy va guanyar el Premi Pulitzer de ficció l'any 2007. La novel•la fou publicada el setembre de 2007 per Edicions 62 dintre la col•lecció “Les Millors Obres de la Literatura Universal/Segle XX” amb el número 173. Segons diu en Cormac, quan la va escriure es va inspirar en el seu fill de vuit anys.

Sinopsi: En un món postapocalíptic, un pare (interpretat a la pel•lícula per Viggo Mortensen) i un fill sobreviuen com poden entre la foscor, el fred, la pluja i una cendra tòxica que ho cobreix tot, que impedeix veure el sol, i que els obliga a portar màscares. Volen arribar a la costa per veure si realment hi troben un clima més amable o tot és igual. En el seu èxode, empenyent un carretó per una carretera abandonada, eviten trobar-se amb altres humans, ja que, per tal de sobreviure, es mengen entre ells. Després d'un dur camí, amb fred i gana, arriben a la costa, si bé és igual de freda i trista que la resta del món. La desolació és total. El pare està malalt i amb el fred empitjora, té el clar determini de matar el seu fill per no deixar-lo sol en aquell món abans no mori, però quan arriba el moment no ho pot fer. El nen té sort i en aquells moments arriba un grup de persones que aparentment se'n fa càrrec. La novel•la mostra un món futur on no hi ha res, ni esperança, perquè la vida ha desaparegut i només queden humans disposats a matar-se entre ells per alimentar-se. L'angoixa és constant, amb una escriptura àgil, cubista, diàlegs ràpids i punyents. Al final, es mostra com l'amor del pare pel fill és l'únic que els manté vius. No obstant això, l’autor deixa una porta oberta a l’esperança, representada per l’actitud càndida del fill la bondat del qual sorprèn, malgrat haver estat criat en un entorn hostil de mort i destrucció. Es tracta d’un llibre que enganxa el lector a la primera de canvi, i que es llegeix pràcticament d’una tirada: té l’encert de començar in media res, presentant els protagonistes de la història, un home i el seu fill a qui McCarthy mai designa per un nom propi. El paratge assolat per on passen és el tercer protagonista de la història, plantejada amb moltes incògnites (l’autor no fa referència explícita als motius de l’hecatombe, si bé, al llarg del text va deixant pistes que ens fan pensar que tot apunta a una catàstrofe nuclear que va acabar amb la vida a la terra tal com ara la coneixem; això contribueix que el lector s’apliqui a la lectura, desitjós de conèixer aquests detalls que McCarthy va deixant caure, mantenint la incertitud i obligant el lector a suplir amb imaginació la part de la història que no ens explica. El llenguatge que en Cormac utilitza és sobri, ombrívol, incisiu, parc, allunyat de qualsevol intent d'embelliment.

Resumint: es tracta d’una obra literària impressionant de poc més de dues-centes pàgines, de lectura fàcil, però tan aspra i dura en certs moments, que obliga a parar per respirar.