Guanyador de la primera edició del concurs literari “lletra i dret”
Autor: Xavier Navarro Pérez

Burke i Hare, entrepreneurs

Corria l’any 1829 a l’Edimburg victorià. Les últimes llums de la Il•lustració il•luminaven encara Europa, i una de les llums indiscutibles radicava a l’Imperi britànic, que es disputava el lloc amb la França de la Restauració i l’Alemanya de Goethe i el seu patètic suïcida Werther. El progrés, que a tots sobtava i esglaiava, tenia com a abanderada la Ciència i, dintre d’aquesta, la Medicina destacava, exposant a l’Univers la fragilitat i complexitat dels cossos. Edimburg no es quedava enrere: la seva famosa Escola de Cirurgians reunia en ocasions a més de cinc-centes persones entusiasmades pel coneixement (i en cap cas per la morbositat) en les seves disseccions públiques. Però tot progrés té el seu costat fosc, la seva contrapartida, les despeses no considerades enlluernades per l’èxit: l’E=mc2 té el seu Hiroshima; el vapor té els seus vaixells de guerra, etc.

Burke i Hare, dos immigrants de l’Ulster, van entendre perfectament com funcionava la Història; no tant sols això, sinó que es van aprofitar de la seva dinàmica. Sempre hi ha murris d’aquest tipus. Van arribar a Edimburg com a mà d’obra per al nou canal en construcció i, per desfogar les seves jornades laborioses, varen establir honroses relacions amb dues dames de dubtosa moral, Maggie Laird i Neill McDoughal, dues deesses gregues del carrer. Van establir el seu niuet d’Amor i Joia al brut districte de West Port. Però el món de la construcció no era gaire profitós i una alegre coincidència, la demanda emergent de certa matèria a cert mercat no oficial, va obrir les portes de la Fortuna als dos joves irlandesos.

Com s’ha dit, la concurrència a les facultats de Medicina era molt més acusada que la d’ara. La sensació d’estar veient el progrés davant teu, en la forma d’un bisturí tallant vísceres i músculs, potser per als ulls contemporanis no convida gaire, però a l’època era el Barça-Madrid de l’Enlightenment. Oficialment, l’Escola de Cirurgians d’Edimburg només podia disposar d’un cadàver per any, i aquest seria el d’un pobre executat condemnat a mort. Però, llavors, com progressar? La legalitat era per a conservadors. El Dret és per a reaccionaris. En poc temps, les escoles d’anatomia van convertir-se en una lucrativa demanda per a gent de tot tipus que es feia un sobresou segur assaltant tombes de tots els cementiris. Tant bon punt la tieta Emily moria d’un còlic, la família la plorava i al matí següent restava a la sala de disseccions per a la joia del món científic. Els intermediaris entre els anatomistes i la tieta Emily eren, entre d’altres molts, els nostres nobles herois Burke i Hare. Constructors al matí, proveïdors de carn fresca a la nit. I és que la Ciència demanava cadàvers frescos, acabats de morir, per poder estudiar el procés de decadència del cos i la vida dels òrgans. No valia qualsevol mort; era una demanda de productes de qualitat, com el peix a la peixateria o la fruita a la fruiteria. No obstant això, certes ments obtuses del govern van intentar frenar el negoci, inconscients dels obstacles que posaven a l’Avenç, i tot per una mera qüestió de moralitat i lleis. Molta gent anodina i anònima, en morir, es convertia en el centre d’atenció d’experts i entusiastes, i acomplien el que no havien pogut fer en vida. Tot i això, els cementiris desbordats van posar murs i vigilants armats per dissuadir els macabres negociants. Així que, Burke i Hare, llestos com eren, van trobar una nova forma de proveir els seus exigents clients: si els morts no venien del cementiri, haurien de venir dels carrers. Primer van assassinar una prostituta sifilítica que ningú trobaria a faltar, excepte algun client sense gaires diners ni escrúpols sanitaris. Van ofegar-la, per evitar deixar marques desagradables al futur examen anatòmic. Tot havia de ser al més natural possible. Burke era l’emprenedor del negoci i Hare el seguia per als profits. Alhora, tots dos eren encoberts per les seves amoroses damisel•les de conte.

Quan ja comptaven més de trenta morts a les esquenes, potser Hare va començar a tenir remordiments de consciència o, el que és més probable, va sentir por de ser condemnat a la forca. Així que, un dia d’agost, Burke el va fer venir cap a ell al costat de la finestra cercant intimitat i fora de l’oïda de les seves Julietes. “Avui necessito el pis per a mi sol”, li va dir a Hare. “He conegut al carrer a certa senyora... És irlandesa, m’ha explicat la seva història i m’ha entendrit el cor: és immigrant com nosaltres, tot just va arribar fa dos dies, no té on anar i la justícia la busca per un malentès amb el rellotge de cert senyoret estirat. Només necessito el pis per aquesta nit. Entesos?” Hare es va mirar el seu company amb ulls de sospita, però no va dir res. Només va assentir i va prometre parlar amb la seva estimada. Burke encara havia de convèncer la seva amorosa Neill. Quatre petons al coll, la sinceritat i 10 lliures van comprar el seu silenci. Així que, aquella nit, la pobra senyora irlandesa va rebre l’última abraçada d’un home en forma de dues fortes mans prement el seu coll fins que va treure l’últim sospir. Quina seria la sorpresa de Burke al matí següent en ser rebut per una munió de policies: entre crits i improperis, empentes i cops, va discernir al fons la mirada alegre del seu amic Hare abraçat a la seva dolça Maggie. Delators! Ah! Pobre Burke, només era un negociant com qualsevol altre. Dies després el seu cos penjava pendolant de la forca, entre crits eufòrics d’un públic entregat a l’espectacle que cridava: “Burke him! Burke him!” To burke vol dir “assassinar algú sense deixar proves, netament”, pràctica de la qual el citat n’era expert.